TEMA 8

PENSAMENT CONTEMPORANI,

PARADIGMES CIENTIFICS, CORRENTS FILOSOFICS

1.    Paradigmes científics

1.1.        Model racional - positivista, orientat en els resultats

Un paradigma és un model o patró en qualsevol disciplina científica o un altre context epistemològic. Es basa en la creença de l’aplicabilitat dels mètodes d’investigació científica de les ciències naturals als entorns socials i educatius. Barrio (1984) recorda els principals trets característics del positivisme:

a)    Rebuig a la metafísica: la descripció científica es limita al que s’ofereix mitjançant el coneixement sensible, la realitat que ens donen els sentits, una determinació absoluta de l’experiència. Per això, tot el que transcendeixi l’àmbit empíric és rebutjat i, per tant, la metafísica és un contrasentit que no pot ser abordat.

b)    La ciència és un saber descriptiu que s’ha de limitat a descriure els fenòmens de la naturalesa i les relacions existents entre ells. Aquestes relacions es formulen mitjançant les lleis científiques.

Les explicacions positivistes justifiquen el per què succeeix un determinat fet o per què perdura una situació. Carr i Kemmis (1988) parlen d’allò que explica o l’explanans, format d’unes condicions inicials i una llei general de funcionament, i l’explandum o allò a explicar, que representa l’esdeveniment que s’ha de descriure científicament. D’aquesta manera, explicar, en el paradigma positivista, equival a estar cobert per una llei científica i, per tant, explicació i predicció es fan simètrics: explicació, predicció i control esdevenen les paraules claus d’aquesta racionalitat científica.

La majoria d’explicacions deductives es basen en l’estricta Llei de la Causalitat, que es pot definir en els següents termes:

o   Connexió general entre esdeveniments que no admeten excepcions: les condicions inicials de l’explanans (allò que explica) han causat l’explandum (allò a explicar).

o   La relació causa-efecte és invariable i uniforme.

o   La causa és necessària i suficient per tal que s’esdevingui l’efecte.

o   La causa ha de precedir en el temps l’efecte.

El paradigma positivista assumeix la concepció utilitària de la ciència, ja que aquesta es pot utilitzar per al perfeccionament de la societat humana.

Educativament, l’aplicació del paradigma positivista es sintetitza en el tractament d’un conjunt de mitjans destinats a una finalitat definida. Per a l’assoliment d’aquesta finalitat existeixen diferents opcions i la investigació educativa ha de valorar-ne l’eficàcia i la utilitat. Els ensenyants consideren els seus coneixements com a instruments de producció d’aprenentatge i la destresa professional es redueix al disseny de les millors seqüències per conduir els alumnes als resultats previstos.

1.2.        Model hermenèutic interpretatiu, de la realitat subjectiva

Parteix de la creença que les interpretacions subjectives dels participants són constituents de la ciència. Té el seu basament metodològic en l’hermenèutica que, en un principi, no era més que una tècnica general d’interpretació dels significats dels textos desenvolupada pels teòlegs del segle XVII per a l’enteniment correcte de la lectura de la Bíblia. Tejedor Campomanes (1993), basant-se en Gadamer, sintetitza l’hermenèutica en els següents punts:

o   Lluitar contra els prejudicis engendrats per les tradicions comunament acceptades.

o   Interpretar correctament la «distància històrica» dels textos, o sigui, la relació existent entre el moment en què s’escriuen i el significat que poden prendre quan es llegeixen posteriorment.

o   Entendre la comprensió com una experiència dialèctica i, com a diàleg, necessita de fonaments lingüístics.

La teoria interpretativa pretén revelar el significat de les formes particulars de la vida social. La teoria posada a disposició dels participants, revelarà les regles i supòsits pels quals actuen, els ‘il·lustrarà’ sobre el significat de les accions. La teoria no esdevé un sentit únic vers la pràctica, sinó que hi ha una fluïdesa bidireccional entre teoria i pràctica, retroalimentant-se. La teoria es relaciona amb la pràctica per l’autoreflexió que exigeix la coherència de la investigació educativa i la subsegüent confirmació de la mateixa per part dels participants. La innovació es concreta a reduir els problemes de comunicació entre els participants, les accions de les quals s’interpreten, i reconsiderar les creences i actituds dels mateixos individus participants.

1.3.        Model sociocrític, orientat al canvi social

La racionalitat sociocrítica entén que les activitats educatives estan històricament localitzades: contextualitzades sobre un passat i projectant-se al futur. L’educació presenta un desenvolupament individual i social dels futurs ciutadans. Els actes educatius són ‘problemàtics’ en el sentit que l’aplicació pràctica s’ha de sotmetre a reconsideració per informar de judicis futurs. Així, el mestre ha d’acceptar l’examen sistemàtic de la seva tasca: planeja amb deteniment, actua deliberadament, observa les conseqüències de l’acció i reflexiona críticament sobre les limitacions de la situació. Metodologies de recerca educativa basades en l’anomenada investigació-acció, on l’investigador no es deslliura de la seva implicació pràctica, allunyant-se dels tractaments asèptics i pretesament neutres de la recerca experimental.

Qui investiga en l’acció és també corresponsable de la seva intervenció docent perquè precisament el mou el seu propi interès a millorar i comprendre allò que ensenya. Carr i Kemmis (1988), conclouen que la missió principal és emancipar els ensenyants de la submissió a la tradició, proporcionant-los recursos per reflexionar sobre les inadequacions conceptuals

1.4.        Model emergent o experiencial transconscient, com a projecte existencial (Martí Teixidó)

És la nova concepció de l'objectivitat científica basada en una renovada teoria de la racionalitat, i que posa de relleu el caràcter complementari, interdisciplinari i no contradictori de les ciències experimentals, que creen i manipulen els seus objectes, i les ciències humanes, que tenen com problema la descripció del sentit que descobreixen en les realitats.

L'objectiu serà aconseguir un tot integrat, coherent i lògic, que ens ofereixi una elevada "satisfacció intel·lectual", que és el criteri i meta última de tota "validació". La tendència a l'ordre en els sistemes oberts supera el caràcter simplista de l'explicació causal lineal i unidireccional i la llei de l'entropia, que posa davant del fet quotidià de l'emergència de la novetat i de l'imprevist, com a fonts de nova coherència.

2.    Corrents filosòfics

2.1.        De la Modernitat  a la Postmodernitat

El Modernisme, va ser un corrent del pensament que es va desenvolupar en l'Edat Mitja-baixa (segles XVII i XVIII); inspirada i fonamentada en el pensament de Descartes (racionalisme), traient d'allà les seves idees bàsiques.

L'home modernista era un home:

Ø  Compromès amb la humanitat, creia en aquesta i en el seu avanç. Creia en la raó universal i que a través d'ella es podia arribar a la pura veritat.

Ø  Enamorat de la vida, amb un projecte clar i ideals ferms, els quals no estava disposat a canviar per béns materials.

Ø  Bàsicament optimista, no accepta el món en el qual li va tocar viure, però té esperança de canviar-lo.

Ø  Convençut que es pot canviar la societat compromet el seu present per un futur millor, per a ell i per a "tots".

 Va ser una època de grans dictadures i tiranies, possiblement pel compromís dels homes amb la societat.

 L'home modern no té massa possibilitats de conèixer el món per tant es meravella, es qüestiona, es sorprèn i motiva amb la informació provinent d'altres parts del món.

A grans trets, els ideals de la modernitat i la fraternitat ha quedat diluïda; la llibertat, esdevinguda només individual, s’ha oposat o ha anat en contra de la igualtat. I la raó, factor de progrés i de llums, s’ha qüestionat, considerant que ha esdevingut parcial, només racionalitat tècnica. Davant d’aquesta situacio, es pot repensar la modernitat, sense abdicar dels seus ideals i la postmodernitat, devaluant els atributs de la rao.

La Postmodernitat, va apareixer quan la humanitat va començar va començar a tenir consciencia de que ja no era valid el projecte modern.

Els postmoderns tenen la experiència d'un món dur que no accepten, però no tenen esperança de poder millorar-lo. Aquests, convençuts que no hi ha possibilitats de canviar la societat, han decidit gaudir almenys del present amb una actitud despreocupada.

La postmodernitat és el temps del jo ("del jo abans que el tots") i del intimisme. Després de la pèrdua de confiança dels projectes de transformació de la societat, només cal concentrar totes les forces en la realització personal. Avui és possible viure sense ideals, l'important és aconseguir un treball adequat conservar-se jove, conservar la salut, etc.

Els grans principis ètics i morals de la modernitat no es mantenen amb caràcter Universal, s'entra en una ètica de la situació, "tot depèn".

L'home en la postmodernitat:

v  Va començar a valorar més el sentiment per sobre de la raó.

v  Nega les idees de la modernitat sense analitzar-les, ja que això suposaria prendre seriosament la raó, rebutgen amb jovial gosadia els ideals proposats pels modernistes.

v  Diuen que el desig de saber massa només pot portar mals. Opinen que el "pensament feble" té dos grans avantatges:

o   Buscar el sentit únic per a la vida comporta una aposta massa alta (tot o res).

o   Les grans cosmovisions són potencialment totalitàries. Tot aquell que creu tenir una gran idea tracta de guanyar per ella als altres i, quan aquests es resisteixen, recorrerà fàcilment a la implementació de la força.

v  Obeeix a lògiques múltiples i contradictòries entre si. En lloc d'un jo comú el que apareix és una pluralitat de personatges. Tot el que en la modernitat es trobava en tensió i conflicte conviu ara sense drama, passió ni furor.

v  Sotmès a una allau d'informacions i estímuls difícils d'organitzar i estructurar, està en un incert vaivé d'idees. El postmodern no s'aferra a res, no té certeses absolutes, res el sorprèn, i les seves opinions poden modificaré d'un instant a un altre.

En la postmodernitat, a diferència de la modernitat, no hi ha prejudici a acceptar explicacions per més irracionals que siguin. A més d'un retorn de l'irracional; també retorna Déu. El Déu de l'individu postmodern no vaig poder ser massa exigent. Com que l'individu postmodern obeeix a lògiques múltiples, la seva postura religiosa també les té, estructura el seu món metafísic prenent idees judaïstes, cristianes, hindús i afegint, potser, una mica de marxisme i / o paganisme.

 La postmodernitat, es caracteritza per:

v  L'home és producte d'un procés natural d'evolució, que pot explicar mitjançant la raó científica sense recórrer a forces alienes a aquest procés.

v  El procés de desenvolupament evolutiu es desencadena pel mecanisme de la competència. La competència genera el progrés no només de l'espècie humana en un entorn hostil, en l que sobreviurà el més fort, sinó de l'individu humà, ja constituït d'aquest àmbit hostil de l'espècie de la qual forma part.

2.2.        Neoliberalisme -  Utilitarisme

El neoliberalisme ha estat una corrent de pensament econòmic i polític predominant en les polítiques implementades des de començaments de la dècada de 1970, consolidades durant els anys 80 i 90 del segle XX i encara plenament vigents avui en dia. El neoliberalisme refusa la possibilitat d'una intervenció positiva de l'estat en l'economia (que pugui complementar la iniciativa privada), centrant el paper d'aconseguir el progrés econòmic i fins i tot, en casos extrems, la justícia social en el foment del lliure-mercat i la reducció de les restriccions a les decisions de les empreses. Els seus defensors afirmen que els guanys nets obtinguts mitjançant l'intercanvi en el lliure-mercat capitalista superen els costos en tots els casos.

L’utilitarisme, com corrent filosòfic moral, busca un principi que li permeti determinar quan una accio és bona o dolenta. És el principi d’utilitat.per a ells la regla de l’evangeli és ideal per la moral que ells proposen: "Fes com voldries que fessin amb tu i estima el teu progim com a tu mateix"

Els objectius principals son:

v  Coneixer les propostes més significatives del corrent utilitarista i del pragmatisme, especialmente en l’ambit epistemologic i en la filisofia moral.

v  Relacionar l’utilitarisme amb el seu context històric i cultural i, particularment, amb el liberalisme.

v  Valorar l’aportació de l’utilitarisme a la democràcia avançada

v  Aplicar algunes propostes de l’utilitarisme a la via quotidiana

2.3.        Ecologia - Sostenibilitat 

L'ecologia és la ciència que estudia els éssers vius, el seu ambient, la distribució i abundància, com aquestes propietats són afectades per la interacció entre els organismes i el seu ambient: «la biologia dels ecosistemes» (Margalef, 1998). En l'ambient s'inclouen les propietats físiques que poden ser descrites com la suma de factors abiòtics locals, com el clima i la geologia, i els altres organismes.

La sostenibilitat és un concepte econòmic, social i ecològic complex entorn de les relacions entre les societats i el medi ambient. Pretén ser una manera d'organitzar l'activitat humana de manera que la societat i els seus membres siguin capaços de satisfer les seves necessitats i expressar el seu potencial màxim en el present al mateix temps que es manté la biodiversitat i els ecosistemes naturals, i planejar i actuar per poder mantenir aquests ideals indefinidament. La sostenibilitat afecta a tots els nivells organitzatius, des del barri fins al planeta sencer. És sovint una qüestió controvertida.

2.4.        Comunitarisme -  Feminisme

El comunitarisme com a filosofia apareix a la fi del segle XX en oposició a determinats aspectes de l'individualisme i en defensa de fenòmens com la societat civil. No és necessàriament hostil al liberalisme, no obstant això, centra el seu interès en les comunitats i societats i no en l'individu. Els comunitaristes creuen que a la comunitat no se li dóna la suficient importància en les teories liberals de la justícia. La qüestió sobre què és prioritari (l'individu o la comunitat) és essencial per a analitzar la major part dels problemes ètics del nostre temps: sistema sanitari, avortament, multiculturalisme, llibertat d'expressió, etcètera. Fonamentalment s'utilitza el terme en dos sentits:

v  El comunitarisme filosòfic considera que el liberalisme clàssic és ontològicament i epistemológicamente incoherent, i s'enfronta al mateix en dos terrenys. A diferència del liberalisme clàssic, que construeïx les comunitats com originades per actes voluntaris d'individus anteriors a les mateixes, remarca el paper de la comunitat en la tasca de definir i formar als individus

v  El comunitarisme ideològic és una ideologia que subratlla el dret de la majoria a prendre decisions que afectin a la minoria.

El feminisme o moviment feminista és el conjunt d'idees i accions que, al llarg del temps, busca afavorir els interessos de les dones en situacions de submissió al poder masculí per tal de modificar posicions de desigualtat i violència envers les dones.

El feminisme d'arrel il·lustrada reclama gaudir dels mateixos drets i deures que gaudeix l'home. Amb tot, actualment, també s'hi revisen els continguts del concepte de ciutadania en tant que està bastit sobre els paràmetres de l'androcentrisme.

El corrent feminista anomenat pensament i política de la diferència sexual busca transformar l'ordre simbòlic del patriarcat a través de la recerca d'un significat propi i lliure del fet d'haver nascut en un cos sexuat en femení o en masculí. Alhora, vol modificar transversalment les definicions sobre les quals se sustenta el patriarcat en l'esfera familiar, social, cultural i política des d'una manera pròpia de dir el món.

A Espanya ha aparegut la Llei orgànica de 3/2007 del 22 de març per a la igualtat efectiva de dones i homes.

3.    Persona i societat

3.1.        Cosmovisió  - Sentit de la vida

La cosmovisió és el conjunt d'opinions i creences que conformen la imatge o concepte general del món que té una persona, època o cultura, a partir de la qual interpreta la seva naturalesa i tot allò que existeix.

Una cosmovisió defineix nocions comunes, que s'apliquen a tots els camps de la vida, des de la política, l'economia o la ciència fins a la religió, la moral o la filosofia. Serveix per caracteritzar una comunitat en oposició a d'altres. Els estudiosos de la sociolingüística afirmen que la cosmovisió es plasma en la llengua materna de cada individu, de manera que idioma i construcció del món s'influencien mútuament.

Ha de constar dels següents elements mínims:

Ø  Descripció del món, que inclogui explicacions sobre els fenòmens que s'hi esdevenen

Ø  Futurologia o preocupació pel destí del poble/raça humana

Ø  Conjunt de normes morals

Ø  Epistemologia, decisió sobre quines proposicions bàsiques són veritables

El sentit de la vida és l'explicació que intenten donar la filosofia o la religió al perquè de l'existència, responent a interrogants com la finalitat de l'ésser humà, el valor de la vida o la seva direcció. Constitueix la pregunta bàsica d'aquestes dues disciplines i s'aplica usualment només a la vida de l'home, ja que és l'única espècie que sembla tenir consciència i un autoconcepte prou desenvolupat com per voler trobar un sentit a la pròpia presència al món, lligat a una teleologia.

Les respostes han estat molt variades històricament i han aparegut a l'art, els mites, els cultes religiosos i el pensament racional i comprenen des de l'absència de sentit fins a la recerca de la felicitat, passant per la trascendència o altres intents de trobar un significat a la vida.

3.2.        Angoixa – Autoajuda - Superstició

L'angoixa és un estat afectiu de caràcter penós que es caracteritza per aparèixer com a reacció davant d'un perill desconegut o d'impressió. Sol estar acompanyat per intens malestar psicològic i per petites alteracions al organisme, com elevació del ritme cardíac, tremolors, suor excessiva, sensació d'opressió al pit o de falta d'aire. Amb el sentit i utilització vulgar, es fa equivalent a ansietat extrema o por.

Autoajuda és un terme que es pot referir a un individu o a un grup que cerca millorar des del punt de vista econòmic, espiritual, emocional o intel·lectual. L'autoajuda és un dels principis bàsics del cooperativisme

La superstició és un terme usat per referir-se a un conjunt de creences no fonamentades i irracionals que poden estar basades en la fe, o relacionades amb el pensament màgic, per mitjà del qual el practicant creu que el futur, o la vinguda de certs esdeveniments, poden ser influïts per alguna de les seves creences..

3.3.        Religiositat – Laïcitat - Secularitat

La religiositat és el conjunt de creences i pràctiques comunes d'un grup de persones, sovint relacionades amb llur concepció del món i codificada en l'oració, el ritual i les lleis morals. La religió pot incloure també tradicions culturals ancestrals, escriptures, història i mitologia, així com la fe personal i l'experiència mística. El terme "religió" es refereix tant a les pràctiques personals relacionades a la fe comunitària com als rituals i la comunicació grupal que emana de la convicció que comparteixen els membres.

La laïcitat és una posició d'autoafirmació basada en què les societats i els estats s'han de mantenir independents de la religió, la qual s'ha de desenvolupar, si cal, en l'àmbit privat i personal. El laïcisme doncs, és el sistema que exclou qualsevol mena d'església de l'exercici del poder polític, administratiu o educatiu entre d'altres. Les seves arrels estan fonamentades en l'humanisme renaixentista i en els canvis de la Il·lustració.

La secularitat és la tendència a ignorar o a negar els principis de la fe i la religió en la interpretació del món i de l'existència. En deriva el sistema moral laic (introduït vers el 1850 per George Jacob Holyoake) que interpreta i ordena la vida d'acord amb els principis de la raó, sense recórrer a la fe en Déu, i que prona la separació entre el poder de l'estat i el de l'església (secularització).

3.4.        Consum – Consumisme

El consum és el fet de consumir béns i serveis amb l'objectiu de satisfer les necessitats o els desitjos dels consumidors, o per ser utilitzat en la producció per les empreses. Significa satisfer les necessitats presents o futures i se li considera l'últim procés econòmic.

Consumisme és un terme que s'utilitza per descriure els efectes d'igualar la felicitat personal a la compra de béns i serveis o al consum en general. També es refereix al consum desmesurat de béns i serveis en la societat contemporània que impacta en els recursos naturals i l'equilibri ecològic de manera seriosa.

El consumisme es veu incentivat principalment per:

Ø  La publicitat, que en algunes ocasions aconsegueix convèncer al públic de que una despesa és   necessària quan abans es considerava un luxe.

Ø  La predisposició d'usar i llençar de molts productes.

Ø  La baixa qualitat d'alguns productes que comporten un període de vida relativament baix, encara que són atractius pel seu baix cost, a llarg termini surten més cars, i son més nocius per al medi ambient.

Ø  Algunes patologies com l'obesitat o la depressió que ens fan creure més fàcilment en la publicitat enganyosa, pensant que podem resoldre els nostres problemes consumint indiscriminadament aliments, begudes, articles miraculosos i d'altres tipus de productes.

Ø  El rebuig inadequat d'objectes que poden ser reutilitzats o reciclats, ja sigui per nosaltres o per altres.

La cultura i la pressió social.