ACTIVITAT EN GRUP: CONCEPTE D’EDUCACIÓ

o   Educació, procés de desenvolupament personal i social de caràcter intencional. És un estímul per al desenvolupament potencial de capacitats. Conducció per entrar en els comportament culturals i hàbits.

o   Educació formal, també coneguda com a educació reglada i es l’ensenyament reconegut. Té un currículum prescriptiu que guia els nivells d’aprenentatge, estructurats per cursos o cicles, i per matèries i continguts que s’han d’ensenyar a cada nivell.

Ex: Escoles.

o   Educació no formal, també coneguda com a educació en lleure, esta planificada i no es obligatòria, i es porta a terme en el temps de lleure, per tant, fora de la institució escolar, de forma voluntària.

Ex: casals d’estiu, esplais, etc.

o   Educació informal, permet adquirir l’aprenentatge de forma continua i espontània, i es realitza fora del marc de l’educació formal i no formal, sinó com a fet social no determinat.

Ex: mitjans de comunicació

o   Educació com a funció cultural, es necessari rebre la cultura per desprès contribuir al desenvolupament de la cultura pròpia, d’adquirir coneixements.

o   Educació com a funció social, és la dotació biològica que tenim al néixer, l’educació té una influencia per al desenvolupament del nivell social i ens ajuda a relacionar-nos. Aquí trobem la metàfora de “l’ascensor social” on diu que l’educació pot variar segons la classe social a la que pertanys.

o   Educació com a desenvolupament, l’esser biològic té potencia individual i necessitem tenir agents de socialització per a que ens ajudin a créixer fins arribar a obtenir el nostre propi criteri i així ser autònoms en la societat.

o   Educació com a funció internacional, la intenció de l’educació és igual a tot arreu encara que es faci d’altres maneres, i per això amplia les possibilitats d’accés als estudis fora del país d’origen.

o   Educació com a aspiració, la persona vol adquirir, realitzar i desenvolupar d’acord amb el seu sentit, d’aspirar allò que cadascú es proposa i fer les coses de manera que ho pugui aconseguir.

o   Educació com a realitat, l’educació es un fet inevitable que rebem per tot arreu, com a la família, a traves de la televisió, amb els amics, etc.

o   Educació com a necessitat, l’educació és necessària per tothom, ja que es beneficiosa en molts aspectes de la nostra vida. Ens ajuda a millorar com a individu i com a col·lectiu.

Escrit per Sheila Alarcón, Méritxell Fuentes i Marta Baselga.

TEMA 7

ALTERNATIVES EN EDUCACIÓ COM A RESPOSTA AL CANVI SOCIAL

En una societat; tecnològica, d’informació digital de

                                      masses i consum, i diversitat cultural i de sentit

Marshall McLuhan, “el mitjà és el missatge”

És reconegut com un dels fundadors dels estudis sobre mitjans de comunicació i ha passat a la posteritat com un dels grans visionaris de la societat de a informació present i futura. Durant el final dels anys 60 i principis dels 70, McLuhan feia servir el terme “aldea global”, per descriure la interconnectivitat humana a escala global, generada pels mitjans electrònics de comunicació.

En totes les seves obres, per mitja dels seus títols, feia reflexionar:

·        En El aula sin muros, 1964, expressava que a l’escola no s’aprenen tots els coneixements, sinó que també guanyes moltes experiències amb les vivències que comparteixes amb la gent que t’envolta.

·        En La Galàxia Gutemberg, 1969, on la impremta va fer necessària la lectura. Les escoles van ser creades per ensenyar a llegir, escriure, comptar, ...

·        En L’aldea Global, 1979, la informació no té fronteres. Al moment es rep una informació a tot el planeta. També emocions. Altra cosa es el coneixement.

·        Educació i mitjans de comunicació de masses

L’hominització és la presa de consciencia de nosaltres mateixos. La saviesa no s’arriba tant fàcilment, es a dir, que no tothom arriba i ni tampoc es pot perseguir. L’hominització és el potenciador global que ens porta a la saviesa, el desenvolupament de la nostra societat depèn de tes funcions:

·        La comunicació

·        La cultura

·        L’educació

Però es important que no ressalti una més que l’altre. El conjunt de les tres crea la saviesa.

Cada una d’aquetes funcions socials crea un pòsit, a partir de la qual es crea un disciplina d’estudi.

·        Amb la funció social de la cultura queda el pòsit del coneixement que es desenvolupa en la disciplina d’estudi de la mediologia i les transmissions.

·        Amb l’educació el pòsit es la formació i la disciplina d’estudi la pedagogia i les finalitats i els mitjans.

·        Amb la comunicació el pòsit es la informació i la disciplina d’estudi es la semiòtica i els codis i significats.

Ø  Construccionisme amb ordinador

Seymour Papert, aplica les teories de Piaget per desenvolupar un llenguatge de programació d’ordinadors anomenat Logo. Aquest funciona com un instrument de treball intel·lectual que permet als alumnes, sobre tot als més petits, construir els seus coneixements, resolent problemes amb els micromons de la tortuga.

Avui es considera el Logo, la primera tecnologia interactiva d’aprenentatge i de construcció del coneixement.

El més important es construir l’aprenentatge de la persona, no acumular dades:

·        Creant un interès personal per aquell aprenentatge, amb funcionalitat i motivació.

·        Creant un rendiment personal amb eficiència i exigència.

·        Arribant a un nivell d’aprenentatge que sigui eficaç i es faci amb esforç.

·        I finalment, que existeixi una creativitat d’aprenentatge, optimitzant això i treballant amb entusiasme.

Ø  Pedagogia narrativa.

Kieran Egan, va crear una nova idea a l’educació, a través de tres de lles:

·        La socialització de Homer

·        La veritat de Platon

·        El naturalisme de Rousseau

           I també a partir d’una idea bastant nova:

·        La recapitulació de Vigotski

           A partir d’aquestes idees ell va crear la recapitulació, amb la que va explicar la comprensió al llarg de la vida de l’adquisició dels coneixements d’un infant. Deia que  primer adquireix la mítica, seguit de la romàntica, la filosòfica i finalment la irònica i la somàtica.

Ø  La ciutat educadora. Edgar Faure i UNESCO

Van fer una revisió molt mesurada del passat de l’educació a escala Terra. Les noves necessitats de la societat: ciència i tecnologia, com:

·        Televisió

·        Telecomunicacions

·        Ordinadors

·        Anàlisis de sistemes

            Creien en l’humanisme científic i el compromís social i volien una ciutat educativa. Van fer una recapitulació de la renovació pedagògica de l’Escola de la societat telecomunicada.

Ø  Societat de la informació i tecnologia digital a l’aula

Es donava més atenció a la tecnologia que a la pedagogia. Tenien noves tecnologies i vells mètodes d’ensenyar. El docent que no tenia cultura tecnològica, que no era usuari de les TIC no feia les TAC. L’aprenentatge de les Tic és instruccional. Faltaven equips multi professionals a les escoles i hi havia massa interessos econòmics pel mig.

Ø  La ciudad de los niños

Va ser un projecte on els nens ajuden als alcaldes explicant tot el que pensen. Per a un nen jugar és imprescindible, els que han pogut jugar bé i durant bastant temps, seran ciutadans millors. Dins de les famílies, es fa massa us de les televisions, deixant als nens moltes hores d’avant d’aquesta per tenir-los entretinguts.

Els nens necessiten moments de joc entre ells, per poder conèixer la ciutat, per poder viure l’experiència de l’aventura, del descobriment i del risc. Els pares no deixen sortir als nens al carres perquè es perillós, però Francesco Tonucci diu que el carrer es perillós perquè no hi ha nens.

Per això diu que cal construir una ciutat diversa i millor per a tots, així els nens viuran una experiència com a ciutadà autònoms i participatius. Els nens, pensen i veuen d’una altre manera als adults.

TEMA 6

CRITIQUES AL MODEL ESCOLAR, dominant

Societats occidentals 1960 – 1980

Alexander S. Neil, defensava la llibertat total de les persones, llevat que aquesta impedeixi la llibertat d’un altre.

Al 1914 va treballar com a mestre dins de l’escola publica, però no l’hi agradava la pedagogia de l’escola convencional, així que al 1921 va decidir fundar l’escola – internat Summerhill, situat al sud d’Anglaterra en el qual convivien nois i noies dels cinc als setze anys.

 Volia disciplinar als nens sense coaccions, fent una pedagogia anti autoritaria, es a dir, sense manar sobre els nens, així que han de tenir llibertat d’acció. Encara que, el fet de que existeixi un alt nivell d’autonomia i llibertat, no vol dir que a l’escola regni el llibertinatge. El respecte i la llibertat estan íntimament lligats, i la millor manera d’aprendre és convivint.

 Creia que era més important el desenvolupament adequat de les emocions que el creixement intel·lectual. Un noi emocionalment sa, pot resoldre amb facilitat qualsevol problema en el futur, fins i tot, posar-se al mateix nivell intel·lectualment, que qualsevol nen de l’escola convencional. L’equilibri emocional és important per crear persones felices.

Creia en l’aprenentatge de l’observació i la imitació dintre del grup. En la seva ensenyança estava exclosa la religió i les decisions es prenien en una assemblea grupal, on s’havia d’arribar a un acord democràtic.

Seguien uns principis educatius:

·         De Rousseau, la felicitat

·         De Lane, la convivència

·         De Reich, la sexualitat. Ja que, va ser deixeble de Freud i creia en la parella, però creia que no feia falta passar pel matrimoni

Carl Rogers, psicoterapeuta, (no directivitat) basava la seva teràpia en el client no en el pacient, es a dir, que no tractava a la gent com si estiguessin malalts, sinó com a persones que venien a explicar-li coses. Fent d’aquesta manera, que el client es fes una autoterapia, fent cadascú el seu propi procés, al seu ritme.

La seva hipòtesi, deia que cada individu té en si mateix mitjans per a la autocompleció, per el canvi del concepte de si mateix, de les actituds i del comportament auto dirigit. Aquests mitjans poden ser explotats amb nomes proporcionar un clima determinat d’actituds psicològiques favorables.

Les seves premisses fonamentals eren:

·         La confiança radical en la persona del client

·         El rebuig al paper directiu del terapeuta.

En el procés cadascú a de prendre consciencia d’un mateix, procés que converteix a cadascú en persona.

L’aprenentatge serà vivencial o significatiu, que suposa interès, responsabilitat i creativitat, encara que no podia ser igual per a tots.

Els individus tenim la capacitat de fer coses i hem de deixar llibertat als nens per crear i que no hi hagi tanta vigilància per part del mestre. La relació alumne i professor és molt important a l’aprenentatge.

La pedagogia institucional

Ø  Perspectiva sociopolítica.

M. Lobrot, G. Lapassade, R. Loureau, 1965

Michael Lobrot, la seva proposta pedagògica, la pedagogia institucional, va néixer de l’oposició que ell sentia a la pedagogia tradicionalista de la seva època, ja que estava caracteritzada per:

·         Tenir programes educatius enfocats al conformisme

·         Difonia la ideologia de la classe dominant

·         Autoritarisme dels professors

·         Repressió administrativa

Deia que era necessari definir un nou ambient educatiu permetint determinar la llibertat de l’educador per governar, controlar i avaluar al seu grup. La seva major preocupació es permetre al nen assumir una major responsabilitat del seu desig d’aprendre i de participar en la vida social del grup.

Proposa que l’educador:

·         Ha d’abstenir-se d’interferir en els anàlisis dels alumnes

·         Amb respecte a la organització escolar, ha de limitar-se a fer propostes als alumnes i deixar que ells concretin el seu procés d’organització

·         A nivell de contingut, aportarà idees nomes quan l’alumne ho demani

Així permet que l’alumne sigui responsable del seu propi aprenentatge i de la seva formació a traves de l’autosuggestió.

Aquesta pedagogia institucional es basa en Freinet, Lewin, en la no directivitat de Carl Roger i la experiència comunitària de Summerhill.

Georges Lapassade, presenta la pedagogia institucional com un anàlisis de les institucions escolars. Es tracta d’un anàlisis permanent de les institucions externes:

·         Programes

·         Instruccions

·         Jerarquització del personal

Amb la fi de procedir desprès a la distribució del marge de llibertat, en el qual, el grup – classe pot administrar el seu funcionament i treball, a treves, de la creació d’instruccions internes. Aquest anàlisi constitueix un estudi de la distribució de poder.

Per a ell analitzar una institució es fer que tots els alumnes formin una organització, prenent consciencia de les coercions que condicionen el seu aprenentatge.

Ø  Orientació psicoterapèutica

Fernando Oury, Aida Vàsquez, 1967

Percebien les diferencies entre els alumnes, així que va decidir ajudar-los a tots en el seu creixement, escapant de la practica d’etiquetar-los com a bons i dolents. Per a ell la institució es un sistema de regles elaborades e interioritzades per els alumnes, per regular la vida en comú en la classe i l’escola, permetin ordenar la vida col·lectiva, substituint el caos i les relacions de força per un sistema simbòlic, carregat de sentit per a tots els estudiants.

Crea un Consell de Classe, constituït per els estudiants. Es presidit per un alumne i té un secretari, i el professor integra el grup – classe. Es un espai d’avaluació de la vida en comú a l’aula, que constitueix segons Oury i Vasquez l’ull, el cervell i el cor del grup – classe.

Oury i Vasquez definien la Pedagogia Institucional com un conjunt de tècniques, organitzacions, mètodes de treball i institucions internes, que neixen de la practica de classe actives, que col·loca als nens i als adults en situacions noves

Ø  La desescolarització. La mort de l’escola

Marshall McLuhan, El aula sin muros, 1964

Buscava l’eficàcia dels mitjans de masses i la democratització de la cultura.

L’escola era per a La Galàxia Gutemberg, 1969: la impremta

Ivan Illich, La Sociedad desescolarizada, 1971

Creia que la rigidesa de l’escola era inoperant i que, els alts costos d’un sistema escolar no donava bons resultats, i per això, s’havia de recuperar la convivencialitat. Va ser un dels pensadors de l’educació que va contribuir a dinamitzar el debat educatiu dels anys 60, i volia una escola més atenta a les necessitats del seu entorn, a la realitat dels seus alumnes i l’aprenentatge efectiu de continguts educatius rellevants per a ala vida en societat.

Creia que el coneixement no podia ser monopolitzat per l’escola. I que la renda educativa familiar inversa per gastar en instrucció i formació

Everett Reimer, La escuela ha muerto, 1974

Desprès de veure la falta d’efectivitat de l’escola a l’hora d’ensenyar i retenir als alumnes dels sectors econòmicament mes desfavoridors, fa un anàlisis de la naturalesa del problema escolar. Amb l’ajut de Illich comencen un anàlisis sistemàtic i radical del sistema escolar. D’on va sorgir el seu llibre i on es veia que l’escola atemptava contra la salut mental i ofegava la creativitat dels nens.

Ø  L’escola, aparell de reproducció social

P. Bouerdieu i J.C. Passeron, La reproducción. Elementos para una teoria del sistema de enseñanza, 1970

Tota acció pedagògica (AP) és objectivament una violència simbòlica en tant que imposició, per un poder arbitrari (AuP), d’una arbitrarietat.

El treball pedagògic (TP), inculcació, produeix un habit propi de la classe social que es mourà en el seu campus.

Ch. Baudelot i B. Establert, la escuela capitalista en Francia, 1971.

És un estudi de caràcter empíric sobre educació i treball. L’escola no unifica. El nivell d’instrucció no depèn de la capacitat. La taxa d’escolarització correspon a la classe social. L’organització dels alumnes per edats és la forma escolar del capitalisme (no té justificació científica)

Xarxes escolars: PP primària – professional i SS secundaria – superior.

Ø  L’educació personalitzadora

Emmanuel Munier, manifeste du service du personnalisme, 1936

Filòsof cristià (valors) i metafísica (sentit religiós). Deriva el compromís responsable, la llibertat interior, el desenvolupament creatiu i la vocació. Viure intensament i profundament.

L’educació és la inducció externa per família i la comunitat, interiorització i procés de perfeccionament personal.

L’estat no pot imposar doctrina sobre educació. Sols garanties.

Lourenzo Milani, capellà rector de Barbiana esdevé un educador social.

A Carta a una mestra, 1967, denuncia el caràcter classista i classificador de l’escola. L’escola parroquial aplegà els fracassats a l’escola oficial i demostra que no ho són per falta de capacitat. Implicats en un ensenyament funcional i responsabilització, aquells nois se’n van sortir i van ocupar llocs rellevants a la societat.

Paulo Freire, La educacion como practica de la libertad, 1967

                      Pedagogia del oprimido, 1970

Va se un dels més grans i més significatius pedagogs del segle XX. Amb el seu principi del dialeg, va ensenyar un nou camí per a la relació entre professors i alumnes.

Les persones aprenen mitjançant el diàleg i en aquest diàleg els aprenents poden recobrar la seva dignitat, ja que, comparteixen un estat d’igualtat respecte al professor. Aquesta dignitat li servirà per adquirir consciencia dels seus drets i alliberar-se gracies a l’educació, basada en la practica i en les necessitats quotidianes.

Per a ell el procés d’alfabetització és l’alliberament del subjecte, que gradualment aprèn a ser autor, testimoni de la seva pròpia historia, la seva vida, conscient de la seva existència i que és protagonista de la historia. Podem entendre l’alfabetització com la conquesta que fa l’home de la seva paraula, el que certament comporta la consciencia del dret de dir la paraula.

Ø  Pedagogia critica

Henry Giroux, Los profesores como intelectuales: hacia una pedagogia critica del aprendizaje, 1990. Teachers as intellectuals, 1988. Critical pedagogy, the state, and the struggle for culture, 1989. Els estudis culturals

Michael Apple, Ideology and curriculum

El currículum ha de contribuir a una comprensió critica de la realitat, un mitja per assolir el control de les nostres vides.

Basil Berstein, constata la relació entre classe social, llenguatge i educació, codis lingüístics.

TEMA 5

METODOLOGIA SISTÈMICA I TECNIFICACIÓ DE L’EDUCACIÓ

Teoria General de Sistemes Cibernètica 

                                                Instrucció programada Taxonomies

Nord – Amèrica anys 1950: Investigacions universitàries

Teoria general de sistemes, és un mètode que ens permet unir i organitzar els coneixements amb la intenció de tenir major i millor eficàcia.

Aquesta teoria va ser concebuda per Ludwig von Bertalanffy al 1940, per proporcionar un marc teòric general de sistemes naturals com per les socials. Feien servir conceptes com :

·         Organització

·         Totalitat

·         Globalitat

·         Interacció dinàmica

El lineal va ser substituït per el circular, encara que ningun dels dos era fàcilment estudiable pels mètodes analítics de les ciències pures. El mecanisme veia el món seccionat en parts cada vegada més petites, la teoria dels sistemes veia la realitat com a estructures cada vegada més grans. Aquesta teoria presentava un univers composat per cúmuls d’energia i matèria, aquests estaven organitzats en subsistemes i interrelacionats uns amb els altres.

Els sistemes dinàmics regulats de l’organisme vital a la maquina, és un sistema que funciona, cada part, amb la seva funció. És la unitat de funcionament.

Estructura i funció … funció i estructura

Sistema, aparell, òrgan

Finalitat, objectiu, relació

Metodologia:

·         Deducció, idees generals i concretes

·         Inducció, experiències de concretes a generals

·         Experimentació, quan algunes variables es poden moure amb facilitat

·         Analogia, comparació

“El tot és més que la suma de les parts”

Isomorfisme – analogia – teoria general (homeografiques, R. Pannikar)

Cibernètica i educació

Norbert Wiener, va ser fundador de la cibernètica. Va fer el procés de regulació que donà l’optimització. Fa la comparació entre orgànic i mecànic i observació que als sistemes hi ha uns mecanismes que regules i que també tenen les maquines. La cibernètica és una mica de ciència, tecnologia i praxeologia.

Es centra en:

·         Informació

·         Control

·         Regulació

·         Comunicació

L’entropia es la tendència al desordre i la negentropia és l’organització de la informació. És un procés rítmic, una codificació, un ordre, …

La teoria matemàtica de la informació de Claude Shannon (1949), diu que es pot fer un tractament quantitatiu i tecnològic de la pedagogia, sense deixar de banda la subjectivitat, la consciencia i la creativitat.

S’ha de buscar l’optimització del sistema, on hi hagi un punt d’equilibri dinàmic, un homeòstasi orgànica, un feedbefore (anticipació, projecció) i un feedback (revisió, ajustament)

Tecnologia educativa i mesura de l’eficàcia

Ralph Tyler, al 1930 va fer la avaluació educativa com a mesura de resultats

Al 1942 l’avaluació del currículum, entre objectius i resultats, que ensenyen i avaluen el que ensenyen

Hi ha una obsessió per l’eficàcia i els resultats

Comparable amb l’escola, on es controla l’eficiència, que és el procés que han de fer per arribar a l’eficàcia, es a dir, el procés d’aprenentatge. I l’eficàcia on es veien els resultats obtinguts a partir del que s’aprèn.

El model pedagògic de Tyler té 7 pasos significatius:

1.    Classificar els objectius

2.    Definir cada objectiu en termes de conducta

3.    Identificar situacions en que els objectius són assolits. S’ha de donar a l’estudiant l’oportunitat de mostrar el seu rendiment en relació a un objectiu específic en una situació natural.

4.    Dissenyar i seleccionar formes per provar mètodes d’avaluació. Requeriments tècnics basics de fiabilitat, validesa i objectivitat

5.    Identificar els objectius del programa educacional

6.    Desenvolupar i millorar les tècniques d’apreciació de l’assoliment

7.    Interpretar els resultats obtinguts en funció dels objectius

Taxonomia dels objectius de l’educació

Benjamín S. Bloom (1950), la taxonomia d’objectius de l’educació es basa en la idea que les operacions mentals poden classificar-se en sis nivells de complexitat creixent. El pas del nen per cada nivell depèn del domini de l’alumne. La taxonomia no és nomes un esquema de classificació, sinó un intent d’ordenar jeràrquicament els processos cognitius.

Vol programar l’ensenyament per objectius clars i avaluables:

·         Coneixement, recordar, identificar, localitzar. El coneixement es relacionar coses

·         Comprensió, entendre, interpretar. Entendre el procés de les paraules

·         Aplicació, Técnica, saber fer, realitzar. Saber construir i saber-ho fer

·         Anàlisi, descomposar el que és complex en parts, en elements

·         Síntesi, reintegrar elements que formen part d0una estructura

·         Avaluació, unificadors clars per a convocar l’aprenentatge

A la introducció a Espanya es va tenir en compte:

·         Finalitats, objectius, generals, específics, operatius i finals (1970)

·         Avaluació, inicial o diagnostica, continua o formativa, final o sumativa (1980)

·         Continguts, conceptuals, procedimentals,actitudinals – habituacions (1990)

David R. Kraathwohl (1960), crea objectius aplicats a l’afectivitat. Hi ha 5 nivells en el domini afectiu. Els processos van en ordre inferior a superior:

·         Recepció; consciencia, predisposició i atenció selectiva. És el nivell més baix, però sense aquest nivell no pot haver-hi aprenentatge

·         Resposta; acceptació, predisposició i satisfacció. El nen participa activament en el procés d’aprenentatge, no nomes atent als estímuls, sinó que també reacciona d’alguna manera.

·         Valoració; acceptació, preferència pel valor i lliurament. El nen assigna un valor a un objecte, fenomen o informació

·         Organització; conceptualització i organització de valors. El nen pot agrupar diferents valors, informacions i idees i acomodar-les dins del seu propi esquema, comparant, relacionant i elaborant el que han après.

·         Caracterització conjunt i valors; perspectiva generalitzada i caracterització. El nen compta amb un valor particular o creença que ara exerceix influencia en el seu comportament de manera que es torna una característica.