TEMA 9

POLITICA I LEGISLACIO DE L’EDUCACIÓ. PACTE PER A L’EDUCACIÓ

1.    Escola = institució, establiment, edifici i les persones que fan l’escola

Quan parlem d’escola podem pensar en la institució, que antigament es deia Centre Escolar. Serveix per que els individus adquireixin ensenyament i aprenentatge.

L’escola no és l’edifici, l’escola són les persones, les relacions que s’estableixen entre elles i a través de la formació dels coneixements impartits. Les persones fan escola.

L’educació rebuda a l’escola ha de tenir qualitat, equitat i excel·lència, autonomia i compte de resultats.

Escola Pere Vila

"La lliçó de política educativa, d’educació i d'escola públiques, que ens donen els pedagogs al llarg de la història ens proposa unes orientacions: la del somni, la de la tensió per l’educació, la de la ràbia, la de la justícia per acomplir un dret, la del treball i la il·lusió, la de l’atenta observació, la de la imaginació, la de la col·laboració i la de la bonhomia i el bon humor, la del sentinella del deure envers l’educació de cada infant en la perspectiva de la realització de la persona, de la comunitat, de la humanitat." Marta Mata, L'educació pública, l'escola pública en: Raimon Portell, Marta Mata: El camí de l'escola, Barcelona, 2007

Escola Ramón Llull

Es una escola publica, d’Educació Infantil i Primària, situada a la dreta del districte de l’Eixample. Garanteixen la continuïtat a l’Educació Secundaria en els dos instituts adscrits, l’IES Jaume Blanes i l’IES Fort Pius, amb els quals es mantenen contactes periòdics.

La llengua catalana és la llengua vehicular i d’aprenentatge a tota la Comunitat Educativa iniciant-se la llengua castellana i la llengua angles a partir del primer nivell del Cicle Inicial de Primària.

Prioritzen l’assoliment de les capacitats a l’Educació Infantil i de les competències bàsiques a primària, que afavoreix l’autonomia necessària per a l’aprenentatge i per al desenvolupament personal i social.

L’escola treballa per al desenvolupament de l’esperit crític, la capacitat d’observació, l’anàlisi, la investigació, l’autonomia dels alumnes i potencia un ensenyament actiu en el qual es desenvolupen la iniciativa i la creativitat. Fomenta un bon clima de convivència en què es potencia el respecte, la solidaritat i la inclusió, per a aconseguir una educació integral dels seus alumnes

Escola Vila Olímpica

Escola oberta al barri,a Barcelona. Relació  de col·laboració amb les famílies que porten els nens i les nenes al centre creiem que és bo que el món dels infants entri a l’escola a través de les famílies. És per això , que fem activitats que fomenten aquest contacte entre l’escola i la família.

Ajudem els nens i les nenes en el seu creixement personal a partir d’un ambient de confiança i d’exigència que afavoreix el desenvolupament de l’autonomia personal i de l’autoestima perquè ambdues característiques són necessàries per a un desenvolupament harmònic dels infants.

Procurem establir relacions de cooperació dintre de l’aula i de l’escola per estimular la interacció entre els nens i les nenes d’aquesta manera, facilitar la seva relació social i els seus aprenentatges.

Integren les tecnologies actuals com a mitjans d’aprenentatge i de comunicació.

2.    La qualitat de l’educació: preocupació i retòrica (Marti Teixidó i Planes)

El terme qualitat expressa un concepte molt abstracte que cada persona entén a la seva manera, segons la seva experiència. La qualitat de l’educació: l’educació és universal.

Cadascú veu la qualitat de l’educació des del seu punt de vista:

v  Pel polític, la qualitat de l’educació és l’atenció a un dret fonamental que ha de ser satisfet per exigència dels ciutadans i per la consolidació i el progrés del conjunt de la societat.

v  Pels pares, és l’aspiració d’un millor desenvolupament dels fills, amb oportunitats superiors a les que ells van tenir. Els pares, i els ciutadans en general, es queixen de la falta d’exigència dels centres docents i dels baixos nivells de coneixements que abans s’adquirien amb menys anys; fonamentalment, ho atribueixen tot als professionals, és a dir, a professors i mestres per no «estar directament a sobre dels seus fills» ja que consideren que el professor ha de motivar-los. Els pares esperen que els mestres ho controlin tot: que el nen es mengi l’entrepà, que li corregeixin els exercicis i els deures cada dia, etc. Per altra banda, els professionals docents posen de manifest l’escassa inversió en educació; no hi ha una institució amb edificis, mobiliari i equipament menys renovats.

v  Pels professionals docents, és la disponibilitat de mitjans materials i personals que els permetin desenvolupar una organització de l’ensenyament i oferir uns resultats que puguin obtenir el reconeixement públic i la satisfacció personal. Aconseguir l’ensenyament per a tots ha estat un procés llarg en molts països i és un dels objectius més importants de països que s’estan desenvolupant.

El primer objectiu va ser, i continua sent per molts països en desenvolupament, que tots els nens tinguin una plaça escolar i que la seva escolarització arribi fins als 8 o 10 anys d’ensenyament bàsic. A Espanya, s’aconseguiren vuit anys d’escolarització amb la LGE, el 1974; i s’han aconseguit deu anys, el 2000, amb l’aplicació progressiva de la LOGSE. El dret a l’educació és un assoliment històric que ha necessitat molt de temps i que, fins i tot, ha calgut el conflicte social.

v  Per l’escola, els pressupostos són escassos. No hi ha diners per abandonar el guix i la seva molesta polseguera, i poder gaudir d’un panell blanc per a rotulació i esquemes, un videotelevisor activable en qualsevol moment, i un ordinador per executar programes de manera individual o col·lectiva a través del televisor i de l’equip de so múltiple.

A primer cop d’ull pensem que els pares són els autèntics preocupats, en el sentit que es troben intranquils, confosos, però actualment també hi ha molts pares despreocupats. Aquests pares dirien que porten els seus fills a l’escola perquè altres els eduquin ja que ells no tenen temps. Si l’educació que es promou a l’escola i els aprenentatges que es desenvolupen no tenen projecció en la vida familiar, s’assequen abans d’hora i no donen cap fruit.

Actualment els fills estudien durant més anys que no pas ho van fer els seus pares i, fins i tot, és possible que assoleixin un nivell superior. Per tant els pares actualment no poden educar per tradició, fent amb els seus fills allò que els seus pares abans havien fet amb ells

Les decisions que s’han de prendre relacionades amb l’educació familiar de cada dia són moltes i molt complexes, carregades de matisos i de circumstàncies que cal considerar. Ja que s’ha assolit la llibertat de donar sentit personal a la vida en una societat democràtica, els pares es troben perduts en una diversitat d’opcions que desborda la seva capacitat de comprensió de la realitat social i cultural. I així és que «donde va Vicente va la gente» com afirma el refrany.

Quan la societat ha renunciat d’imposar a tothom criteris universals per exigència democràtica de respecte a les consciències individuals, molts ciutadans no saben on recolzar la seva consciència i no tenen cap altre referent que el de la «normalitat » estadística, suposant, sense pensar-ho gaire, que si ho fa la majoria ja està bé; molts pares i mares actuals deixen fer als seus fills tot allò que volen, no es volen complicar la vida i, per tant, no els porten la contrària. Ara bé, pensen que això forma part de la funció dels professors igual que reconèixer les excel·lents capacitats dels seus fills i la seva indubtable bondat natural.

El col·lectiu professional de mestres i professors arriba a totes les famílies amb fills i és potencialment el col·lectiu professional que millor pot atendre aquesta emergent necessitat social.

El assumptes que realment preocupen són:

Ø  El nivell d’aprenentatges que assoleixen els alumnes: Es diu que els nivells cada vegada són més baixos, però els nivells d’aprenentatge no poden baixar. La capacitat dels alumnes d’avui és similar o superior a la d’alumnes de fa anys. És convenient aplicar aquesta capacitat a aprenentatges de nivell a partir dels usos i les necessitats actuals que no coincideixen del tot amb la seqüenciació d’aprenentatges que van aprendre els professors en els seus anys d’escola. Els professors han de fer una tasca professional de reorganització dels coneixements a partir d’una anàlisi de les necessitats actuals, tenint sempre present el desenvolupament de les capacitats dels alumnes en les diferents edats.

Ø  La pèrdua de coneixements d’humanitats: Els alumnes d’avui retenen menys dades, fets, figures d’història, no coneixen capitals, ciutats, accidents geogràfics, etc. Si no se’n sap alguna cosa sempre es pot consultar una enciclopèdia. Allò que genera riquesa són els coneixements científics aplicats a tot allò relacionat amb les activitats tecnològiques; són matèries o assignatures de prestigi com la física, la química, la biologia o les ciències naturals en general, i les matemàtiques com a ciència formal o instrument científic. Últimament, també es considera necessària la informàtica i l’anglès, com a llengua universal, que facilita l’accés a un lloc de treball. Tot això és el que si no s’aprèn en el sistema escolar, difícilment s’aprendrà.

Ø  La baixa acumulació de coneixements: Es diu que els joves d’avui saben moltes menys coses que la generació adulta sabia a la seva edat. Abans aprenien mitjançant la memorització, i moltes de les definicions no les entenien fins uns quants anys desprès.

Avui no és possible memoritzar tantes dades i fets, només es memoritzen els més rellevants, que permetin edificar una estructura de coneixement. És necessari ensenyar els procediments que permetin conèixer-ho tot amb un marge de temps raonable i l’ús dels instruments adequats: diccionaris, atles, enciclopèdies, bases de dades, etc.

La qualitat de l’ensenyament no depèn de la llei que la regula sinó de la pedagogia que practica cada institució escolar.

Ø  L’escàs interès pel coneixement o per determinants camps de coneixement: L’escola s’ha convertit en un sistema social i econòmic competitiu. Els estudiants han de superar la selectivitat i treure una bona nota per poder estudiar el que realment volen, per tant, les seves estratègies d’aprenentatge  van descobrint que el més important és treure una bona nota i que si es dediquen a aprendre i a comprendre, deixen de memoritzar i perden nota. També passa amb molts professors, que abandonen qualsevol intent de desenvolupar coneixements per aconseguir dels seus alumnes la major preparació per la selectivitat.

3.    EDUCACIÓ (llei)

LLEI 12/2009, de 10 de juliol, d’educació (de Catalunya):

Capítol V: La convivència  

Article 30

Dret i deure de convivència

1)    L'aprenentatge de la convivència és un element fonamental del procés educatiu i així ho ha d'expressar el projecte educatiu de cada centre.

2)    Tots els membres de la comunitat escolar tenen dret a conviure en un bon clima escolar i el deure de facilitar-lo amb llur actitud i conducta en tot moment i en tots els àmbits de l'activitat del centre.

3)    Els centres han de vetllar perquè els membres de la comunitat escolar coneguin la Convenció sobre els drets dels infants.

4)    Correspon a la direcció i al professorat de cada centre, en exercici de l'autoritat que tenen conferida, i sens perjudici de les competències del consell escolar en aquesta matèria, el control i l'aplicació de les normes de convivència.

En aquesta funció, hi ha de participar la resta de membres de la comunitat educativa del centre. La direcció del centre ha de garantir la informació suficient i crear les condicions necessàries perquè aquesta participació es pugui fer efectiva.

5)    Els centres han d'establir mesures de promoció de la convivència, i en particular mecanismes de mediació per a la resolució pacífica dels conflictes i fórmules per mitjà de les quals les famílies es comprometin a cooperar de manera efectiva en l'orientació, l'estímul i, quan calgui, l'esmena de l'actitud i la conducta dels alumnes en el centre educatiu.

Capítol VI: Educació en el lleure

Article 39

1)    El sistema educatiu reconeix i incorpora el caràcter educatiu de les activitats de lleure, especialment el compromís i la transmissió de valors. Aquestes activitats es poden articular entre els centres educatius i els ens locals, les famílies i les associacions en què s'agrupen i les entitats, associacions i empreses d'educació en el lleure, en els diferents territoris.

2)    El Govern, havent consultat el Consell de Governs Locals, i d'acord amb el procediment que determina l'article 162, ha de regular els requisits mínims i ha d'establir els criteris de qualitat a què s'han d'ajustar les activitats d'educació en el lleure, a fi de garantir-ne la contribució al procés educatiu.

3)    Els centres públics, en el marc de llur autonomia, i d'acord amb els ens locals corresponents, poden establir acords amb associacions sense ànim de lucre per a autoritzar-los l'ús de les instal·lacions del centre més enllà de l'horari escolar.

Decret 102/2010, de 3 d’agost, d’autonomia dels centres educatius.

Novena

Centres d'educació especial.

1)    Les estratègies didàctiques pròpies dels centres especialitzats en educació especial poden incorporar organitzacions globalitzades dels continguts curriculars d'acord amb la resposta integral que han de donar a les necessitats educatives del seu alumnat.

2)    Aquests centres disposen de professorat especialista i personal d'atenció educativa especialista que actuen de manera coordinada per a donar resposta educativa adequada al seu alumnat.

3)    Els centres especialitzats en educació especial poden portar a terme, en els centres educatius i en les condicions que el Departament d'Educació ha de determinar, programes i serveis específics de suport a l'educació inclusiva de l'alumnat amb discapacitat en centres ordinaris. Aquestes actuacions s'han de coordinar amb els serveis educatius.

4)    Els centres públics d'educació especial tenen la denominació genèrica de centres especialitzats en educació especial.

La concepció que es tenia sobre l’educació especial contemplava més a les persones sordes i cegues que no pas a les persones amb d’altres discapacitats, la intenció era l’acceptació i la normalització. Es van crear els primers centres per atendre-les, però la intervenció seguia sent pobre. Cap al 1900-1950 les persones amb trastorns en el seu desenvolupament es van considerar malalts, tenien una manca important de drets i van passar a rebre un tracte assistencial.

És a l’època mèdico-assistencial (1960-1970) on comença a haver-hi una conscienciació de les necessitats que presenten, tot i actuar amb un model clínic de diagnòstic. Es comencen a crear centres educatius separats dels ordinaris, però que presenten un problema, i és que tots actuen de maneres diferents, necessiten que dins el marc legislatiu es contempli l’educació especial i es reguli la seva actuació. Així, amb l’aprovació de la Llei General d’Educació de l’any 1970 (LGE) l’educació especial queda contemplada en el sistema educatiu. Es parla de la incorporació dels nens “deficients” al sistema educatiu, però sempre referint-se a aquests com a sistema educatiu paral·lel a l’ordinari.

4.    INFÀNCIA (llei)

Convenció sobre els drets de l’infant. Nacions Unides, el 20 de novembre de 1989 (España, ratificada el 30 de novembre de 1990).

Article 12

1)    Els Estats membres han d’assegurar a l’infant amb capacitat de formar un judici propi el dret a manifestar la seva opinió en tots el afers que l’afectin. Les opinions de l’infant han de ser tingudes en compte segons la seva edat i maduresa.

2)    Amb aquesta finalitat, l’infant han de tenir especialment l’oportunitat de ser escoltat en qualsevol procediment judicial o administratiu que l’afecti, bé directament, bé per mitjà d’un representant o d’una institució adequada, d’acord amb les normes de procediment de la legislació.

Article 13

1)    L’infant té el dret a la llibertat d’expressió; aquest dret inclou el dret a cercar, rebre, i difondre informació i idees de tota mena, sense consideració de fronteres, sigui oralment, per escrit, o impreses en forma d’art o per qualsevol altre mitjà triat per l’infant.

2)    L’exercici d’aquest dret pot estar subjecte a algunes restriccions, que seran només les que prevegi la llei i que siguin necessàries:

a)    Per respecte als drets.

b)    Per a la protecció de la seguretat nacional, de l’ordre públic o de la salut o la moral públiques.

Llei 14/2010, del 27 de maig, dels drets i les oportunitats en la infància i l’adolescència.

Capítol I : Disposicions generals      

Article 1

Objecte de la llei

1)    Aquesta llei té per objecte la promoció del benestar personal i social dels infants i els adolescents i de les actuacions de prevenció, atenció, protecció i participació dirigides a aquestes persones a fi de garantir l'exercici de llurs drets, l'assumpció de llurs responsabilitats i l'assoliment de llur desenvolupament integral.

2)    Aquesta llei fixa el marc en què s'han de dur a terme les activitats de participació i de promoció dels drets i del benestar dels infants i els adolescents, i les activitats per a atendre'ls i protegir-los en les situacions de risc o de desemparament.