TEMA 4

CONEIXEMENT CIENTÌFIC DE L’EDUCACIÓ I SISTEMES PEDAGÒGICS

Europa anys 1930: Pensament i practiques

Éduorad Claparède, psicòleg i pedagog. En les seves teories es van trobar la pedagogia amb la psicologia infantil, cosa que li va portar a organitzar un seminari de Psicologia Educacional al 1906. Al 1912 va fundar l’institut J. J. Rousseau, que més endavant va passar a ser l’Institut de Ciències de l’Educació.

La seva principal preocupació era la d’aconseguir una escola activa, en la qual es tingui en compte els interessos dels nens, aconseguint una escola a  la mida d’aquests. Va proposar, que per aconseguir això, els mestres aprenguessin a observar als seus alumnes i treballessin i investiguessin a partir d’aquestes observacions. L’educació ha d’interactuar amb el medi, per desenvolupar la intel·ligència (capacitat natural biològica).

Va definir d’intel·ligència com a una capacitat de resoldre nous problemes amb el pensament.
 

Henri Wallon, entusiasta del pensament marxista, encara que més materialista – dialèctic. Deia que en la consciencia resideix l’origen del progrés intel·lectual, però aquesta no esta present en el moment del naixement, sinó que és una qualitat que es construeix socialment, mitjançant el que es denomina la simbiosi afectiva. Es a dir, que la consciencia es criada en l’afectivitat. L’humà pot ser biològic i social.

Deia que els estadis de maduració per els que passa el nen venen definits per el tipus de relació estableix amb el medi en el que creix.

·         Estadi impulsiu, motriu rèflex

·         Estadi emocional, simbiosi amb l’entorn

·         Estadi sensorial – motor, interacció amb objectes i espai

·         Projectiu i executant

·         Estadi del personalisme, consciencia del JO

·         Personalitat polivalent

·         Adolescència en positiu, afectivitat, intel·ligència i valors

Lev Vigotsky, el conductisme es la teoria de l’aprenentatge que es basa en la idea que l’infant assimila etiquetes de l’exterior, per això considerava l’entorn de gran importància per al desenvolupament del nen, i criticava a Piaget per no donar-li la suficient importància a això.

Es el precursor de la neuropsicologia i a alhora constructor de la psicologia científica per a la construcció de la nova societat

Diu que el llenguatge és mediador entre la consciencia i la ment, que ens permet retenir més coses. El llenguatge no només ens serveix per pensar sinó per crear els pensaments, fent intercanvi social a treves de símbols i signes. Diu que hi ha pensaments que no depenen del llenguatge, que hi ha estructures que no depenen de la lingüística.

“Quan ensenyem llengua, ensenyem a pensar”

La zona de desenvolupament pròxim és allò que sabem, però que hem d’arribar a la perfecció del desenvolupament. Allò que serà nou, però que té relació amb allò que ja sap, i per tant serà un aprenentatge superior. En els nadons, es la interacció entre l’adult i ell, perquè aquest vagi més enllà de l’espai on nomes arriba tot sol.

Jean Piaget, construeix el coneixement a traves de la biologia  i parla del desenvolupament de la intel·ligència o de les seves funcions cognitives. Per a ell la intel·ligència és la capacitat d’adaptació de l’individu, i fa servir 3 claus:

·         Assimilació, incorporació d’elements externs a l’estructura mental

·         Acomodació, reorganització dels elements

·         Adaptació, equilibri entre assimilació i acomodació

Piaget defineix el desenvolupament cognitiu en 4 estadis:

·         Sensoriomotriu, basada en l’acció de percebre – realitzar. Relacions circulars, primàries, secundaries i terciàries

·         Preoperatori, la intel·ligència comença a ser representativa i simbòlica. Joc simbòlic

·         Operacions concretes, és la observació, la casualitat i l’ordenació

·         Operacions formals, es la generalització i la conceptualització

Eduard Spranger, volia una educació liberal i integral. Va establir relació entre l’escola i la cultura i considerava que la clau de la formació estava en l’ensenyament de les disciplines humanístiques. Deia que el principi fonamental de l’educador era el respecte als valors humans. Amb la ciència de la natura explicava els fenòmens que es donaven. Amb la ciència de l’esperit feia comprendre les vivències pedagògiques de la cultura. L’educació a través de la cultura aconsegueix la identificació de la realitat natural i cultural, a això li deia cosmovisió.

Rudolf Steiner, fundador de la antroposofia, educació Waldorf, agricultura biodinàmica, medicina antroposòfica i la nova forma artística de la eurítmia.

L’eurítmia és moure’s de manera harmoniosa i buscant la bellesa, acompanyats d’instruments musicals. Aquest moviment serveix per expressar els estats d’ànim i es transforma en un mitja de comunicació. Era una activitat molt calmosa per als nens i seguien uns rituals molt interioritzadors.

Proposava una forma d’individualisme ètic, al que més endavant li va afegir un component més espiritual. No hi havia pressa per aprendre, ja que els nens marcaven el ritme. La classe principal durava dos hores com a molt i la resta d’hores es dedicaven a fer tallers, a l’art i a l’hort del que en disposaven, i sobretot molt joc motriu a la natura.

Georg Kerschensteiner, proposa una educació espiritual i amb sentit. Entén que cada esser humà es un individu que organitza i elabora els seus propis esquemes mentals del que es consideren bens culturals i valors. I mostra aquests esquemes com alguna cosa que ha de ser experimentat més que conegut.

Per a ell l’Educació Social vol la varietat i la profunditat de la persona i de la necessitat, l’aprovació i la vinculació dels valors. Recolza la connexió entre escola i comunitat, ja que, per a ell l’escola forma individus competents per al treball, i com una meta que ha de tenir qualsevol tipus de societat. Creu que l’Educador social vol una relació estreta amb els seus semblants per poder-los ajudar a superar obstacles i desenvolupar la seva independència com a individus i com a col·lectiu.

A l’Educació Cívica ell creu que les persones han de formar-se en allò que més endavant pugui ser profitós per a la societat. I considera el treball coma a font que integra l’home dins d’una comunitat i d’aquesta manera superar l’individualisme.

Anton S. Makarenko, va ser professor en un centre per a delinqüents juvenils i orfes. El seu principi fonamental és que l’educació és un procés que es produeix amb esforç i disciplina, i que l’objectiu principal es una socialització eficaç i productiva. El treball col·lectiu es la millor manera per aconseguir aquest objectiu,nomes les societats que imposen tasques importants i exigeixen grans esforços per a la seva realització, pot desenvolupar el potencial dels seus nens i joves. No existeixen nens dolents sinó nens que no han tingut un bon condicionament social. I aquesta es la tasca de l’educador, que no s’aconsegueix amb receptes psicològiques, sinó introduint una experiència social variable.

De les experiències que va viure amb els joves problemàtics va escriure un llibre titulat Poema pedagògic.

Actualment, l’educació col·lectiva que proposa es considera una proposta pedagògica integral, per posicionar-me davant del mon i es vincula a una practica política i econòmica.

Célestin Freinet, va estudiar magisteri pel seu compte. Va ser precursor de l’escola activa, que era lúdica i dinàmica. Potenciava la cooperació entre tots els agents de l’aula, aquesta no estava classificada per edats i nivells, ja que tots estaven barrejats, i era una escola rural. Clarament es fomenta la cooperació entre els nens de diferents edats, per exemple els que  no saben llegir son ensenyats pels que si en saben, per això necessiten l’aula com a entorn per a aprendre, consultant i essent corregits pels demes.

Hi ha diferents propostes de Freinet per a la participació dels alumnes a l’aula, tècniques que estimulaven l’experimentació, l’expressió, la cooperació i la investigació de l’entorn, com:

·         La revista escolar, on participaven tots els alumnes possibles i s’organitzaven ells mateixos.

·         La correspondència interescolar, els alumnes s’escrivien histories o notes intimes entre ells.

·         La impremta escolar, textos que es compartien entre els alumnes i que prenien sentit per als infants. I encara que els nens no s’apiguessin escriure, participaven a l’entorn on s’escrivia.

·         El text lliure, era el text realitzat pels nens a partir de les seves pròpies idees, sense tema i sense temps prefixat

·         Els plans de treball, planificació col·lectiva amb l’alumnat, que va determinada per unes decisions de grup que estan inserides en la planificació general del curs

·         Les conferencies, per propiciar, dintre del grup, critiques a la realitat per part de l’alumnat i el seu posterior estudi

·         Biblioteca de treball, hi ha material classificat d’acord amb les activitats i les necessitats de consulta que tinguin els nens, poden accedir lliurement a ell, i ho han d’ordenar i controlar ells mateixos

·         L’assemblea de classe, espai per plantejar problemes i buscar solucions, i planificar i possibilitar la realització de projectes.

Demostrava clarament l’evolució de la llengua escrita en els infants. Les seves primeres lletres anaven acompanyades de dibuixos, desprès es donava compte de que l’escriptura i el dibuix es podia diferenciar, d’això en deia mètode natural, ningú li ensenyava a escriure i a dibuixar, ni tampoc a demostrar la diferencia que hi havia.